Dijous 16 de març de 2017 a les 21.00 hMimosas

Direcció: Oliver Laxe
Guió: Oliver Laxe, Santiago Fillol
País: Espanya
Gènere: Drama, Aventures
Metratge: 96 min.
Intèrprets: Ahmed Hammoud, Shakib Ben Omar, Said Aagli, Ikram Anzouli, Ahmed El Othemani, Hamid Fardjad, Margarita Albores, Hwidar
Muntatge: Mauro Herce

La poètica de l’inefable
Oliver Laxe és un dels cineastes espanyols amb més talent de la seva generació. Estudiant de cinema a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, el 2010 va presentar al Festival de Cannes el seu primer film, Todos vosotros sois capitanes, que va guanyar el premi Fipresci de la Quinzena de Realitzadors. Sis anys més tard, en l’última edició, va tornar a Cannes amb la seva segona pel·lícula Mimosas, amb la que també va guanyar el premi en què competia, en aquest cas, la Setmana de la Crítica. Amb aquest punt de partida, Mimosas ha viatjat per festivals d’arreu del món (Toronto, Nova York, El Caire..) abans d’arribar a Espanya i guanyar el Premi Especial del Jurat al Festival de Cine Europeo de Sevilla. Amb aquesta llarga sèrie de credencials, Oliver Laxe ens presenta Mimosas, un treball incansable, heterodox i rigorós que més que una pel·lícula és una experiència, un viatge.

Mimosas acosta a l’espectador al misteri de la fe. És en aquest sentit que s’ha de visualitzar la pel·lícula de Laxe, com un viatge entre l’espiritual i el sensible, un trànsit absolutament sensitiu. El director desenvolupa una odissea en la que es van produint dues accions aparentment oposades. Per una banda trobem, dins un temps indeterminat, una caravana que viatja per la muntanya per enterrar un home a la seva ciutat natal i, per l’altra, la mirada de l’espectador xoca amb el Marroc més contemporani, on un grup de peculiars taxistes es barallen per participar en una missió molt singular. Dos mons antagònics que Laxe transforma en universos paral·lels on trobarem una evident dualitat entre les formes més sensibles i les espirituals.

La fotografia de la pel·lícula convida a una reflexió més dins el camí de la fe i la transcendència. El sublim del paisatge se’ns endinsa com un plànol dimensional més de reflexió, d’encontres o dubtes. Així, la natura ajuda al director a realitzar un exercici visual portentós, ple de simbolisme i espiritualitat, però també d’incertesa i replantejaments. Una pel·lícula plena de dualismes en tots els sentits, que de ben segur embriagarà a l’espectador de la poètica de l’inefable.

Font: Cineclub Diòptria